Balada del concurs de Blois

Moro de set al costat de la font,
ardent com foc i tremolant de dents;
al meu país em trobo en terra estranya,
sento un calfred quan sóc prop d'un braser
nu com un cuc, vestit de president,
ric entre llàgrimes, consolat i trist;
tot esperant, sense esperança visc;
estic content, de plaer no en tinc cap;
sóc poderós, sense poder ni força,
ben acollit, de tothom rebutjat.

No tinc res cert, llevat del que és incert;
tot és obscur, sobretot el que és clar;
no em fa dubtar res més que l'evidència,
tota ciència m'és accidental;
ho guanyo tot i sóc el qui ha perdut;
quan surt el sol, dic: "bona nit tingueu!"
espero herència i no m'han fet hereu;
tinc de què viure i estic escurat;
estès a terra, sento por de caure,
ben acollit, de tothom rebutjat.

Res no em preocupa i faig un gran esforç
per adquirir allò que no pretenc;
qui millor parla és el qui mes m'irrita
i el mes veraç és qui m'enganya més;
el meu amic és aquell que em convenç
que un cigne blanc és com un negre corb;
el qui m'enutja em fa el més gran favor;
tot m'està bé i no m'ho puc empassar;
desenganyat, avui tot em fa riure,
ben acollit, de tothom rebutjat.