L'àngel i l'escombriaire

Amb mirada resignada
i un posat d’avorriment,
en Ramon clava escombrada
al carrer, maquinalment.
Ell és un escombriaire
i, per tant, ha d’escombrar
-tot i no vagar-li gaire-
si és que vol guanyar-se el pa.

A prop seu, un riu murmura
i el vent va escampant perfums.
El bon temps de maig ja sura
sobre boires, sobre fums.
Una parella enllaçada
passa amb riures i brogit
i ell ressent una fiblada
agredolça al fons del pit.

I en Ramon deixa l’escombra
recolzada a la paret
i s’asseu tranquil a l’ombra
per encendre un cigarret.
Tanca els ulls i mig somnia,
tot sentint-se enamorat
de les noies, del bon dia,
de la vida i la ciutat.

P’rò, de sobte, un tro que peta
el desvetlla i fa esverar
quan davant de la nineta
troba l’àngel guardià,
un custodi d’ales magres,
amb cabells rossos i bruts,
que -amb posat de prunes agres-
se li encara sense embuts:

“Menyspreable i vil desferra,
miserable pecador!
Fas cruixir el cel i la terra
de vergonya i de dolor!
El treball és joia i vida,
és trempera i és salut
i és -com l’all a l’amanida-
el regust de la virtut!”

I en Ramon agafa l’eina
amb un sospir resignat
i reprèn la seva feina
amb el somni arraconat.

Poc després, amb grans cridòries,
algú cau al riu fent “xap!”,
p’rò en Ramon, cansat d’històries,
no es molesta a girar el cap
perquè és un escombriaire
i, per tant, ha d’escombrar
-tot i no vagar-li gaire-
si és que vol guanyar-se el pa.

P’rò el custodi es fa visible
fent ullades al gairó
i amb un esgarip horrible
va i li diu de trascantó
que el treball desprèn fragàncies
agradables d’ensumar
p’rò que en certes circumstàncies
no s’hi val a exagerar!

I en Ramon, de mala gana,
marxa sense dir ni piu
i, enfilant-se a la barana,
es capbussa dins del riu.
I, en deixar l’aigua gelada,
porta amb ell, amb molt de zel,
una noia despullada
més bonica que un estel.

El plumífer se’n malfia
i quan en Raimon, xiulant,
dolçament l’acaricia
per anar-la revifant,
tot deixant de fer moixoni
i entre brams i crits, li diu
que la noia és un dimoni,
que la torni a fotre al riu!

P’rò la noia ja és desperta
i en llucar el seu salvador
esdevé una porta oberta
de besades i gerdor.
I abraçats, amb gran tendresa,
se’n van on nungú no sap
mentre l’àngel, caraencesa,
cau en basca fet un nyap.

I quan l’àngel es desperta
veu que l’han deixat plantat
i es queda amb la boca oberta,
posant cara d’encantat.
Mira a dreta, mira a esquerra,
veu l’escombra al seu davant...
Sospirant, la cull de terra
i arrenca a escombrar plorant.