Sabessis bé/MMP

Sabessis bé com ploren les paraules
del nostre vers que no podrà acabar-se mai,
com s'esmunyen i fugen del pentagrama absurd,
des que tu no hi ets, absurd,
des del meu enyor, absurd.

Et dic amic des del immens silenci
de cada indret on nia el teu somriure nu,
que il•lumina i perfila l'espai de solitud
on servo els acords per tu
d'un cant que se'm torna mut.

Mai, ben segur que mai,
res no tindrà l'encís del moment conviscut,
per molt que el temps em doni
el do d'un altre somni,
viuré captiu del goig de la memòria.
I les paraules,
les claus per estimar-se.

Tant se val si no fem els camins
que havíem previst recomençar.
Els teus versos, els llavis amics
seran vaixells per l'ampla mar.
Tant pitjor és la certesa infinita
de no poder prendre't més la mà,
l'enllaç d'amor del teu mirar.

Et dic adéu sabent-ne la resposta:,
"Allò que estimes sempre t'ha d'acompanyar",
i així fràgils els gestos que omplen de llargs ressons
les llargues parets del buit
amb l'ombra del teu dibuix.

Tant se val si no fem els camins
que havíem previst recomençar.
Els teus versos, els llavis amics
seran vaixells per l'ampla mar.
Tant pitjor és la certesa infinita
de no poder prendre't més la mà,
l'enllaç d'amor del teu mirar.

Et dic adéu sabent-ne la resposta.
Et dic adéu des del immens silenci.
Sabessis bé...