M’he fet molt petit

No em treia el barret davant de ningú
mai de la vida.
Ara, arrossegant-me, li dono el cor nu
així que em crida.
Jo era un gos rabiós, p’rò a la seva mà
menjo quan toca:
ves per on, l’amor en sap, d’estovar
la dura roca.

Per una nineta m’he fet molt petit
-tanca els ullets tot just s’ajoca.
Per una nineta m’he fet molt petit
-i diu “mamà” si algú la toca.

Era prou difícil, p’rò m’ha convertit,
la punyetera,
i a les seves dents hi he caigut rostit
-carn de primera.
Dents que són de llet sempre que somriu,
sempre que canta,
p’rò que es fan de llop quan arriba al riu
la sang que espanta.

L’obeeixo en tot, discutir-li re
mon cor no gosa,
tot i que cap dona, d’això en dono fe,
no és tan gelosa:
una dolça flor que a mi em va semblar
més bella que ella...
una dolça flor, la va destrossar
a cops d’ombrel·la.

Màgics de tot pèl m’han vingut a dir
sense desfici
que, als seus braços, jo hauré de sofrir
l’últim suplici.
N’hi haurà de pitjors, de millors n’hi haurà...
Per què enganyar-se?
Ja em diràs què hi fa, fer-ho aquí o allà,
quan cal penjar-se.