L’amor feliç mai no ha existit

Mai res no ha estat donat
a l’home, ni la força
ni la feblesa, ni el seu
cor i, convençut
d’obrir els seus braços, l’ombra
que fa és la d’una creu.
I, quan vol agafar
el seu goig, el desfà.
Sa vida és un estrany
i dolorós divorci.
L’amor feliç mai no ha existit.

La vida se li assembla
a aquells soldats sense armes
que havien equipat
per a un altre destí.
De què els podrà servir
llevar-se de matí,
si al vespre es trobaran
incerts i desarmats?
Digues, doncs, “vida meva”
tot contenint les llàgrimes.
L’amor feliç mai no ha existit.

Bell amor meu, tendre amor meu,
el meu esquinç,
et porto dintre meu
com un ocell ferit,
i aquells no en saben res
i ens van mirant passar
per repetir després
aquests mots que he trenat
i que, pels teus grans ulls,
moriren tot seguit.
L’amor feliç mai no ha existit.

Quan has après a viure,
et trobes que ja és tard.
Que plorin dins la nit
alhora els nostres cors.
Pagar una esgarrifança
ens pot costar molts planys.
Que en calen, de dissorts
per qualsevol cançó!
Que en calen, de sanglots,
per una melodia!
L’amor feliç mai no ha existit.