Demà

Eren amics, o almenys això pensaven.
Reien a voltes altre no.
Totes les nits, parlant, es recolzaven
en la sana vocació de dubtar.
Parlaven de tot; de treball i llibertat,
fins que la nit els coïa als ulls.
La son els feia partíceps d’un silenci
que havien començat a trencar.

No tastaré d’aquesta copa,
si abans no puc brindar pel demà,
si abans no puc brindar pel demà.

Passava que els dos amics vivien
entre gent d’un altre color,
però això mai no fou un problema
fins que la crisi arribà.
Un d’ells caigué al terra entre patades ...
Ombres camí de l’hospital.
Quan obrí els ulls, absent en la mirada,
el seu adéu fou evident.

No tastaré d’aquesta copa,
si abans no puc brindar pel demà,
si abans no puc brindar pel demà.

L’altre corprès feu aquesta promesa,
pluja a la cara i sang als dits.
I caminà descalç per la calçada
fins que arribà al carrer major.
La gent callava amb mirades bovines:
Alguns d’ells reien altre no...
Però un xiquet en veure’l s’acostava;
abraça’t al camal plorà.

No tastaré d’aquesta copa,
si abans no puc brindar pel demà,
però potser me la beuré demà.