Per envellir demano poc

Per envellir demano poc,
No vull el cel ni vull tot l'or,
Només sentir la primavera,
Com s'enfila i com s'enreda,
Per finestres i balcons,
Per les valls I pels turons.

Que s'acompleixen amb escreix,
Els somnis dels fills que he engendrat,
Que s'enamorin cada nit,
D'això que en diuen estar viu,
Mentre fan volar coloms,
Per les dreceres que han triat.

Si em permeteu demanaré,
No viure massa lluny del mar,
I poder abraçar-me a algun amic,
Si em venen ganes de plorar…
I alliberar-me si potser,
D'alguna culpabilitat,
Anar de la mà de la passió,
I no aprendre mai a calcular.

Que no s'esborrin els records,
De les dones que he estimat,
Que no s'esgoti aquest verí,
Que encara em fa escriure cançons.
Tot esperant que surti el sol,
Badant sorprès com un infant.

Que a la balança del meu temps,
Pesi molt menys la obscuritat,
Que la claror d'algun instant,
D'efímera felicitat.
Que he conegut de tant en tant,
Per envellir demano poc…

Si em permeteu demanaré,
Anar de farol amb el destí,
I d'amagades del doctor,
Fumar un Marlboro clandestí,
Obrir la porta complaent,
Si un dia em venen a buscar,
Fer l'equipatge més lleuger,
Per si m'ensenyen a volar.