Plora

Plora
i el seu plor omple les ombres,
pel carrer plora una dona
que no era dona fa un instant.

Sola,
des que va creuar una porta
oblidant-s'hi la penyora
que havia dut amb ella quinze anys.

Baixa
cap a casa
amb ullets de pobrissó
i els amaga
com si demanés perdó,
creu que qui la veu ja sap
el seu nom i el seu pecat.

Porta,
obert per mil petons prohibits,
porta un nou secret clavat al pit.

Però té un racó
perdut al cor
que no pateix,
que s'estremeix
de goig.

Pensa
l'advertència
amagada en un consell,
i en defensa
torna a allisar-se el cabell
als peus d'un aparador,
mig per dona, mig per por.

Pobra,
què poc que sembla córrer el temps
quan el llum d'un nou dubte s'encén.

Però té un racó
perdut al cor
que no pateix,
que s'estremeix
de goig.