La noia de l’autobús

No és un conte de fades,
ni una història d’amor:
és un joc de mirades
convertit en cançó.

De les cinc de la tarda,
d’un divendres de maig.
Jo m’assec a la parada
preguntant-me: “on vaig”.

Estic sol i confús,
esperant a l’autobús.

I la veig quan em giro,
va vestida de dol.
I no sap que la miro,
porto ulleres de sol.

No sé perquè sospira
quan seu al meu costat.
No sé pas perquè em mira,
no sé què ha preguntat…

Potser és que parla en rus
la noia de l’autobús.

I llavors se m’acosta
i endevino el que diu.
Li dono una resposta
i ella s’alça i somriu.

I jo em trec les ulleres.
I ella em torna a mirar.
I preparo les peles.
I ella aixeca la mà.

I la gola se’m fa un nus
quan arriba l’autobús.