Cançó d'hivern

Quin dia es farà clar damunt de nostra vida,
i et duré del meu braç sense por ni recel,
ni hi haurà a nostre pas cap vedruna partida
i acostaràs la boca per oferir la mel.
Quin dia es farà clar damunt de nostra vida!

Ara tinc la meva ànima, menuda i encongida,
la neu tusta a la porta, i es fon l’últim estel,
i aquesta primavera va tan endarrerida!
Damunt les tiges mortes hi ha caramulls de gel.
Ara tinc la meva ànima menuda i encongida.

Perquè l’amor no es torni una ombra de mentida
li cercarà una brasa, i el voltaré d’un vel;
si sota d’un baladre hi ha un cor que diu “oblida”
circumdaré d'espines el pobre jaç rebel,
perquè l'amor no es torni una ombra de mentida.

Adéu, amiga blanca; adéu, Rosaflorida.
Damunt la terra trista, sota el dolor del cel,
camina la meva ànima lassa i esporuguida,
però tèbia i alada com un colom fidel.
Adéu, amiga blanca; adéu, Rosaflorida!