Bella i sola

Bella i sola, desolada, en aquest jardí
no brunz l'abella ni vola l'ocell, on la gespa es marcí.
No en té prou amb ser corol·la, ni sentir-se tan de setí.
Només la força la consola i saber-se somni de mi.

Llavi, llavi, llavi blanc,
ull quiet i mà colltorta,
benamada Marta morta,
com pots viure sense sang?

Calenta, després ben freda
i espessa com el vi dolç,
la sang tenyia la seda,
la fusta del banc, la pols.

T'enganyen. No són prou savis
els metges per a tornar-te,
benamada morta Marta,
la sang -i la mel- als llavis.