Epíleg

Sotraga la memòria de mes venes
un costum que acabà i un gest antic
és un missatge que desxifro a penes
el dibuix fatigat del vers que escric.

Devorant l'ombra d'un mirall mesquí
finestra deslleial, pintura servil
quin país a destemps, quina figura
d'un déu mortal que no sabé morir.

Ja ho preveies, fets i dites
coses vanes ha estat
ara míser, agonitzes
i demanes un mirall.

L'epíleg mai no diu el que un vol
final de línia en un vagó tot sol
les coses canvien tan poc a poc
però al girar el full m'espera la foscor.

Del fred que fuig de nit per la frontera
i es despedeix de les valls i del camí
les cartes van per mar on tu m'esperes
i naufraguen en plors vora el teu pit.

Ja hi arribes, invisible
un miratge t'has tornat
plans i fites, fets a miques
estripant-te, coll avall.

La font nocturna on el camí s'atura
com un secret mormola el meu destí.