Pas obstinat

Que bé que em sé el lloc on cap soroll s'imposa
nant cap a LLeida.

La blancor extrema al sol on tot color tremola
i el mur abraça el vent i el vent es cus la gola.

Aquest lloc sense lloc on l'adéu s'encastella
i el pas es torna estret i la memòria vella.

Quantes vegades jo hi passo per la vora,
com hi passen els vents i els sols a tota hora.

En aquell mur ponent on tota vena és roca
i el cor és un cadell que eixut obre la boca.

Allí on les cruïlles i els semàfors s'obstinen,
al portaló barrat on els records caminen.

Per aquest pas tancat d'hivern ningú no gosa
només el crisantem o l'orgullosa rosa,
nant cap a Lleida.