Tancada sota l'aigua

I
Al clot més fosc del gorg la bruixa inveterada
té els ulls eixuts de llum i serps damunt del cap.
La boca és una cova pintada de negror.
No dorm ni veu el sol tancada sota l'aigua.

De nit para la taula amb pompa i molta gala,
glopeja fel de serp i es torna fadrineta,
convida tots els prínceps i enganya fins els astres
que guaiten el seu cos amb llum ara estrenada.

L'embruix que fora el cel l'estén el cor del llac.
Dessota l'ona erta se sent un plany silent:
La mort no em dirà res jo sempre he viscut morta.
Qui mai no ha despertat no sap com és el somni.

II
Els prínceps mai no acuden als llacs perduts al camp,
no creuen en l'amor ni en somnis sota l'aigua.
Quan passen vora el gorg i veuen el reflex
malpensen que és l'engany d'estels enjogassats.

La bruixa tanca els ulls i mira el cel maligne:
"Oh sostre emmirallat al llac que m'aixopluga
m'estimo més el buit que veure't a les ombres"
I els astres ja no erupten al ventre de la nit.

El cel, net de puntetes, escolta un ai! pregon
i a poc a poc s'encén un sol de pell torrada
La mort no em dirà res jo sempre he viscut morta
Qui mai no ha despertat no sap com és el somni.