Tres peces breus

I

Ara voldria
tornar als vint anys
i et portaria
pels meus bancals.

Als meus bancals
i al barranquet,
al jaç de l'herba
del ribasset.

A l'herba verda
ja no hi ha ortigues,
que una per una
les he collides.

Ja no hi ha ortigues
ni panicals
com aquell dia
que et vas punxar.

Tot és fenàs
i herbes fresquetes,
i flors menudes;
les violetes.

II QUAN NO QUEDARÀ RES

Quan no quedarà res,
quan morts els rius, blanquejaran les gleres.
Eixuts ullals, seques les fenasseres.

Ofegat el caliu
a les dures entranyes de la terra,
quan no plourà ni nevarà a la serra.

Quan ni un arbre hi haurà,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerà cap xop per les riberes.

Quan no quedarà res,
només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedarà.

III COLGADA LA LLAOR

Al guaret la saó;
sang de terra ferida
per la rella de ferro, rella humida
de gotes de suor.

Al guaret la llaor,
llaor de xeixa aspriva
porgada al porgador;
colgada al solc humit, colgada viva.