La violoncel·lista

Quan jo era petita el pare en va dir:
"Tu tocaràs el "cel·lo" igual que un serafí".
Però més que un serafí jo semblava un borinot:
tot el dia rascava igual que un tabalot.

Com toca la nena, quina disposició!...
I jo, rasca que rasca, amb molta inspiració.

Cinc anys més tard, un dia, donava un recital.
Sabia de memòria el paper de dalt a baix.
Però estava tan nerviosa que em vaig equivocar
i en cometes de Haydn semblava un txa-txa-txa.

Vaig acabar els estudis amb penes i fatics,
assassinant els músics més nous i els més antics.
Després vaig guardar el "cel·lo" a l’últim racó de pis
dins de la caixa negra amb olor de vernís.

Així acaba la història del geni musical.
No en queda ni memòria a l‘arxiu familiar.
Només la cançoneta ha quedat en un racó
com una musiqueta amb fons d’acordió.