Potser sí, potser no

Al poble dels meus avis
hi havia un beneitó
que deia a totes hores: "
Potser sí, potser no".

A escola el mestre tites
prenia la lliçó:
"Què, saps totes les lletres?"
Potser si, potser no.

El noi creixia verge
de tota il·luminació,
pera ho dissimulava:
"Potser si, potser no".

Els seus pares tensen
una gran posició.
"T’agrada menar terres?"
"Potser si, potser no".

"Vols portar tu el negoci
de teixits de cotó?"
Ell mai no es pronunciava:
"Potser sí, potser no".

Quan ha d'escollir esposa
no pren cap decisió.
Rica és la que li donen,
"potser si, potser no".

Es dedica al difícil
art de tallar el cupó.
Li aconsellen les compres,
"potser si, potser no".

A casa, la senyora
s’ajusta el pantaló;
ell no està de romanços;
"potser si, potser no".

Quan als marrecs nombrosos
cal donar educació,
ell s’arronsa les espatlles;
"Potser si, potser no".

En els afers de la Borsa
no és vociferador:
“Si l’alça, si la baixa,
potser sí, potser no".

No diu mai bajanades,
ni frases de cartó;
ell sempre circumspecte:
"Potser sí, potser no".

Com creix la seva fama
de gran ponderació!
És l’amo dels eclèctics,
"potser si, potser no".

Entre el pare i el sogre,
dins l’administració
d'un Banc me l’entaforen
"potser si, potser no".

Després entre uns i altres
arriba a director…
L’home sempre impertèrrit,
"potser si, potser no".

I el fan ciutadà il·lustre,
i el fan fill d’adopció...
A l’hora de discursos:
"Potser sí, potser no..."