El beneitó

Sóc un minyó ben beneitó
que toca la guitarra,
no faig res més
ni tinc calers.

La gent diuen: i ara!...
Amb pocs cabells
les clepses assenyades.
Tu què faràs?
On aniràs?
Xicot que sempre bades.

Creu-me mussol
vés al futbol
i al festival de la cançó.
Fa molt el babau
fitar al cel blau
quan tots tenim televisió.

La mare m’ho ha dit
sóc pobre d’esperit
poqueta cosa.
M’ofega la pietat
que va de l’escarabat
fins a la rosa.

Tinc set i fam d’un món,
que sigui per a tothom,
vall de justícia
alliberat de por
on no prevalgui l’or
ni la malícia.

Vull ser germà del vent
la pluja i el torrent,
de la lluna i el sol,
el corb i el rossinyol.
D’afraus i meravelles
jo cerco vuit camins
que menen als confins
de les estrelles.

Si benaventurat, ara m’han motejat
els hi demano, facin un prec només
que pensi com vostès, a dalt qui és l’amo,
ell que vetlla pel verm i la lluerna
destini un raconet
per un pobre vailet
en una pàtria eterna.