La moral

Enganxo l’orella a terra,
no escolto ni vull sentir,
obro els ulls que el Sol em crema,
et miro i no et veig venir;
sóc al lloc on em digueres
no has vingut pitjor per mi
me’n vaig al país veí.

La moral amagada,
la moral arronsada,
la moral et fa mal, no s’ho val;
la senyora va a missa,
el senyor diu que sí,
la senyora trepitja
el peu del seu veí.

La moral, senyor meu,
no es tracta pas d’això
que es igual ser moral
que immoral, senyor meu,
de debò...

La moral no és
un pom de ginesta
damunt la finestra
en ple mes de gener.

La moral no és
la rossa marcida
que punxa i s’oblida
l’olor que va fer.

La moral no és
un núvol que passa
ni la dóna grassa,
l’home del carrer.

La moral no és
la noia pansida
que ens mostra guarnida
allò que no té.

La moral no és
la seda i ni la ruixa
davant d’una cuixa
que ens talla l’alè.

La moral no és
la guillotina
que la testa afina
del que la va perdre.

La moral no és
la ganivetada
que aprèn la mainada
per fer-se malbé.

La moral no és
sortir als diaris,
als telerosaris
és sempre el primer.

Ni la clau que he perdut
ni l’home geperut,
ni la vella que en vol,
ni set anys d’auster dol.

La moral senyor meu
és això,el saber dir
un gran sí o el gran no,
senyor meu, de debò...

Estic on em digueres,
no has vingut, millor per mi,
me’n torno al país, país...