La poesia

La poesia ha d’ésser com una pala lluenta i gastada de descarregar el carro de les mentides;
i la ha de manejar el poeta...

Com un ribot de fuster aplanant els nusos de la estúpida passarel·la de la vida;
i la ha de manejar el poeta.

Com una llima que llimi les cadenes de la inconsciència;
i la ha de manejar el poeta.

Com el vi poderós reconstituent que despulla la persona fent-la cantar a qualsevol hora;
i la ha de beure el poeta

Com el llit testimoni del veritable i únic amor;
i ha de jaure el poeta.

S’ha d’oblidar de la naturalesa, engany fabricat que està a l’abast de tothom;
i ho ha d’oblidar el poeta.

La poesia ha de sortir al carrer i agafar el tramvia amb cara de son;
i ha de badallar el poeta.

La poesia convertida en lletra d’impremta es fa vella massa d’hora;
i la ha de llegir el poeta.

Ha de sortir dels llibres i fer niu a l’orella de la gent;
i la ha d’alimentar el poeta.

La poesia no ha de tenir por de lo aspre ni de lo amarg;
ha de ésser valent el poeta.

La poesia ha de recordar el ahir, cantar el avui, pensant en el demà;
ha de ésser conscient el poeta.

La poesia no s’ha de deixar llepar, simplement empènyer pel diner;
ha de ésser honrat el poeta.

La poesia no s’ha de deixar emmascarar per cap fang que no sigui el que no embruta;
ha de ésser nét el poeta.

La poesia ha... La poesia és... La poesia vol...
Ha de ésser poeta, el poeta.