El piset

Mira Xavier que em vull casar
i no tenim pis!

Com un boig jo vaig posar-me
a buscar el pis somiat.
Mare meva, quin escàndol!
Quins preus! M'han deixat glaçat.

Sort que hi han nobles empreses
filantròpiques, socials,
benemèrites, lloables
que ens curen de tots els mals.

Pagues mig milió d'entrada
-o un milió, això tant se val-
i la resta, mica en mica,
si es que encara et queda un ral.

Els pisos són fets a mida
per als senyors de mols diners.
Allí tenen les amigues
que no saben les mullers.

El de renda limitada,
com a limitats ho són.
Protegit és qui s'hi fica,
cal saber d'anar pel món.

El problema és que demanen
setze recomanacions
i has d'anar a omplir trenta impresos
de catorze institucions.

Hi han els pisos de les Caixes
que t'engeguen al moment
si no ets un "imponente"
o no hi tens compte corrent.

Però un pis protegit te'l donen
-això de donar és un dir-
si portes un bon "enchufe"
o si tens un bon padrí.

Finalment un piset apte
m'ha sortir fora ciutat.
Adéu viatge a Mallorca,
no podrem passar del Prat.

És justet i baix de sostre,
no ens podrem ni posar drets,
sortirem per les finestres
quan arribin els marrecs.

Corre Xavier cap a l'església
que tenim pis!