Els qui vénen

Han carregat maletes i farcells,
la llarga nit arrossega la son;
tristos, suats, noten buits els budells,
rància es l'olor que surt dels vagons.

De matinada s'aturarà el fosc tren
ple d'homes adormits i sense feina,
els deixarà perduts en els andens...
són moltes mans buscant una eina.

Són desterrats dels camps on a l'estiu,
cremat el cos, segaven sota el sol,
i per la plaça fent el rotllo a l'hivern
dels qui esperen un treball qualsevol.

Ara convencen els altres caminants
quan sense ofici roden per la ciutat
portant als ulls com un antic senyal
la por del gos apedregat.

Van per les obres, pels molls, pels mercats
o pels gelats tallers de l'extraradi
gastant-se els pobres ossos ja gastats
pels pedregars de l'anònim salari.

Ara,seran els anys per oblidar
camps i corrals, l'olor de la taverna,
els marges, l'herba, la remor del vent,
de tant en tant escriure amb mala lletra.

Tramvies plens entre boires i fum
quan tornen fatigats cada capvespre
i en l'alta mar d'estrangers costums
una antiga suor de segles.

Fins que serà per fi el temps del repòs
el dia que vindrà l'últim jornal
i un cop a dins del sindicat dels morts
descansaran als marges suburbials.

Ningú no sabrà si els últims pensaments
volaren cap enrere, cap als camps,
quan els llençà la vida el fons del clot
de pixums i deixalles que és la mort.

S'ha tirat massa terra damunt l'home,
damunt l'antic dolor avantpassat
i encara avui el descendent del pobre
amb el cap baix carrega el sac.

I tots sabem callar plens d'impotència
quan en nom d’una nova renaixença
s'escup al front del homes humilIats
l'antic gargall girant l'esquena.

Quan arriben cada alba en els llargs trens
els qui han d'escriure i no en saben gens.