El malalt

Quan es tanquen els ulls
per no obrir-se mal més;
és el temps de la mort,
la mort que no diu res.
Prop del malalt s'agrupen
molts amics i germans,
volen acompanyar-lo
ara que es torna pols
en el camí que corre
sempre d'esquena al sol,
i cada cop que tus
s'atansen, l'ai al cor,
tenallats de por
que ja sigui mort.
Totes les dones resen
i els homes estan quiets
i es van creuant els ulls
que esperen el mateix.

Fins que el malalt s'adona
d'aquest immens forat
que se li obre ala peus
i es desvetlla esverat,
es contempla les mans
que se li van parant
i s'escolta la veu
que se li va gastant
i nota com els ulls
la imatge van perdent
i s'agafa als llençols
i renega els valents.

De sobte aixeca el cap,
encara vol parlar,
se li trenca el record
i ja és tard.

Llavors s'aixequen senyores
i davant el mirall
s'arreglen els cabells,
es passen el raspall;
els homes descansats
es descorden el coll,
s'afluixen la corbata,
es rasquen el genoll
i tots plegats es miren,
es van reconeixent:
Què tal, cosina Clara?
Què tal, cosí Guillem?
Estàs molt prima ara.
A tu no et sobra res.
Ets molt bonica, Clara.
I tu estàs prou bé.
Molt temps que no ens hem vist.
Ara farà tres anys.
Recordes per l'octubre
quan va morir en Joan?

Quan el dia vespreja
es van acomiadant;
tanquen bé la porta
i tots plegats se'n van.