Quan això s'ensorrarà

Quan això s’ensorrarà
vora teu jo vull estar.

Quan a força de no creure-hi
el món nostre explotarà
quan la nit no ens deixi veure-hi
vora teu jo vull estar.

Com que no és pas qüestió meva
de morir i saber el perquè,
jo aprofitaré la treva
i oblidaré el món sencer.
Jo, mentre prop de mi et tingui,
tu i jo, no ens cal res més,
tu i jo, vingui el que vingui,
marxarem junts, els primers...

Cert que hi ha un seguit de coses
que no hem pogut acabar;
hem desfullat moltes roses:
no hem acabat d’estimar.
No pensem en la revenja
que no tindríem descans;
potser morirem diumenge,
potser ens mataran abans.

No cal pas fer el compte exacte
de les hores que perdrem,
no cal pas aprendre el tracte
amb el temps! No envellirem.
Pensa en èpoques passades
de primavera constant
i en la mar i en els onades
que potser no tornaran.

Pensa en la claror del dia
i en els raïms que hem menjat;
quan se estima com nosaltres
res no es deixa d’estimar.
Pensa en la platja deserta
i el bany que ens dava vigor,
pensa en cada descoberta
dels ulls nous del nostre amor.

Mai més no hi haurà neu blanca,
com podrem saltar la tanca
del dubte, la por i el dol?...
Hi ha el remei de no deixar-nos
els teus braços són tan forts!
No tindrem temps d’espantar-nos:
poc abans ja serem morts...

Avui, doncs, m’hauràs de creure
és per a tu que jo he viscut
quan la fosca em sorprengui
jo nomes vull estar amb tu.
Fora planys que desanimen!
El cel sempre ha estat prou bo...
Jo desitjo als qui s’estimen
de morir junts com tu i jo!…