No veus el temps passar

Et cases tot just als vint anys
i no esperes pas gaire temps
per fer tres o quatre marrecs
que t’omplen els dies sencers.
Entre la plaça i els plats bruts,
entre l’escombra i l’esmorzar,
el món ja pot bategar d’ales,
que tu no tens temps per pensar.

Si cal plorar o si cal riure,
si fas enveja o pietat,
jo no tinc pas cor per a dir-ho,
però no veus el temps passar.

Una olor de cafè que ajuda,
vet aquí el teu univers:
juguen els fills, el marit fuma,
s’escapa el dia a l’inrevés:
així que has vist els teus fills néixer
cal dir-los tot seguit adéu,
i estens bugada a la finestra
d’una joventut que no hi és.

Res més no has tingut pel diumenge
sinó un vestit molts cops planxat
i unes flors i unes branques seques
que el menjador t’han decorat.
Quan resumeixen una vida
milions de passos inquiets,
perduts entre el mall i l’enclusa
entre la taula i el bufet.