Els infants sorruts

Sempre he trobat graciosos
els nens de mena sorruts
que, si els duen de visita,
semblen sords i semblen muts.

Què empipadors són els pares
quan els volen fer lluir:
"Digues aquell vers, au, vinga!"
"Si no el sa"... "Sí que el sap, sí".

El marrec, tossut, no piula,
mira el sostre, arrufa el nas.
No em fan gens de pena els pares.
Jo aplaudeixo el bordegàs.

Ha arribat l'hora d'anar-se'n.
Ja et pots ben espavilar.
Si no fas el repertori,
no et deixaran pas marxar.

Un petó a les senyores
dels que sonen, no fluixet.
Fes adéu amb la maneta
i somriu a tort i a dret.

Pogués dir tot el que pensa
el menut aquells moments...
Em faria un tip de riure
amb les cares de la gent.

Admiro el nen amb caràcter
que resisteix pressions
i la cortesia deixa
per millors ocasions.

Jo no sóc mal educada,
però m'agraden els sorruts.
Penso que la simpatia
no es fabrica en cinc minuts,
no es fabrica en cinc minuts...