La princesa bruna

Un cabdill de les teulades
porta un secret al musell:
l’ha besat la gata negra
i ara no cap a la pell.

La mira i la veu princesa
i li fa miols d’amor.
Ella s’estarrufa tota,
mai no l’han tractat millor.

Però es mira i veu com sempre,
fosca, prima i qualsevol,
i no sap si vol moixaines
–ella sempre vol i dol–.

Sota un cel amb lluna plena
de consol i claredat
se li endrecen les paraules
i li diu la veritat:

«–Em dieu princesa bruna,
però sóc filla d’un gat
que cap regne governava,
sols vagava, malanat.

Jo no puc pas estimar-vos
sense fer-vos mal al cor,
tinc les ungles esmolades
i el pèl negre no du sort.

Però vinc a esgarrapar-vos
perquè tinc el morro fi
i he ensumat tanta tendresa
que en voldria un tros per mi.

Això és tot el que us puc dir,
bé sé que no és gaire cosa
i la meva veu no gosa
ja tornar-ho a repetir–.

–Jo us puc dir, princesa bruna,
que ja compto a ser esquinçat
per les urpes mal tallades,
i caçat i mossegat...

Perquè a mi el perill ja em tempta
si es disfressa de felí,
i esperant la vostra empremta
em desperto al dematí.

Podeu prendre’m la tendresa,
jo la tornaré a cercar,
la faré més gran encara
per tornar-vos-la a donar.

Això és el que avui, princesa,
puc dir fort, sense dubtar.
Potser fluix i a cau d’orella
ho entendreu millor demà–»

De puntetes, en silenci,
ara volten els secrets.
Però que ningú no pensi
que en tindrem llibre dels fets.