Romanç de l’home de la muntanya

Quan ella arriba a casa,
de treballar,
a ell se’l troba sempre
allí al davant
de la pantalla encesa:
està xerrant.

Ja fa anys que es casaren,
els anys fan fam,
la seva amor és vella
i no hi ha infants.
Quan ella arriba a casa,
de treballar,
els pics de la muntanya
es tornen dards.
Els boscos s’entaforen
al cau foscant,
els animals s’adormen
i els rius se’n van.

A ell el troba sempre
allí al davant.
Li diu: «Carinyo, hola!
I com t’ha (a)nat?»
I ell de seguida torna
al seu combat,
amb tecles i pantalles
i es queda allà.
A voltes, quan se’l mira
i el veu allà,
el sent tan lluny que es torna
una ombra errant.

Cauen hores nocturnes,
plou fosca i glaç.
Els sentiments es fonen,
volves al mar.
Ell navega per ones
de llum gegants,
i troba aquella illa
on viu, amant,
un somni de pantalla
que es va fent gran,
i es torna roca dura,
serral d’estam.

Sopen ben poca cosa,
no tenen fam.
Són l’un davant de l’altre,
junts i distants.
Es diuen quatre frases
que es van negant
i aixequen els seus braços
nàufrags i blancs.
Els pics que són defora
resen glaçant,
ciris de gel s’encenen
al vell cimal.

Quan ell corrent se’n torna
allí al davant
de la pantalla encesa
on va somiant
i el somni es torna dona
amb veu i carn,
ella s’adorm, cansada
de ser ombra errant.
Els isards senyoregen
tots els tallants,
i la lluna s’espilla
al cóm més gran.
Els musells de les pedres
es tornen fang.
Tots els camins s’ensorren
als pics llunyans.

Ella s’adorm, cansada
de treballar.
L’endemà, quan s’aixeca,
allà se’n va.
Els pics són ara amables
amb llum solar,
ell sempre l’acompanya
i va somiant.
Els arbres que li saben,
saben callar.
Els ocells que li ho veuen,
no ho diran pas.
Només el riu li canta
amb veu voraç:
«L’amor vella s’assembla
a un cos surant.»
Els isards, als esbalços,
s’alcen lunars.

Quan al vespre ella arriba
de treballar,
a ell se’l troba sempre
allí al davant
de la pantalla encesa:
està xerrant.