Romanç del monstre de la veu

Cada dia, quan arriba
el moment de veure el sol,
una veu bruta i maligna
es remou i emprèn el vol.

I volant, negra i sinistra,
un discurs pudent i atroç
deixa caure sobre un poble
indefens i silenciós.

Des del seu púlpit mediàtic,
ple d’insults el seu sermó
regalima sucs ben agres
amb trossets d’espessa mort.

És el monstre de la veu,
que a sa llengua té mil cucs,
i embogit i a crits pregona:
«Catalans, sou mal nascuts!

Què us creieu, poblet de merda
que voleu ser una nació!
De nacions només n’hi ha una:
grande, libre y cara al sol.»

I altres pobles que l’escolten
van omplint-se d’odi vell,
buscant catalans de raça
per deixar-los sense pell

Són els súbdits d’aquest monstre,
éssers sense voluntat
encisats i sense rostre,
poc amics de la veritat.

En el poble, les ferides
cada dia couen més.
diu en Pep a la Maria:
«Se t’acut què hi podem fer?»

Passen un SMS,
i de seguida són milers
els catalans que ara pensen
com desfer-se de la veu.

Dels catalans que pensaven,
un marrec amb mocs al nas,
com que ha vist la seva mare
pels racons sola i plorant,

ha tingut la gran idea:
una bruixa han de cercar
que li faci un encanteri.
Aquest monstre ha de callar!

Però en les bruixes de la tele
és millor no confiar,
potser trobarem la bona
si esperem fins a Sant Joan.

I amb el foc de la revetlla
l’encanteri es fa veritat:
cada cop que la veu torni
a humiliar els vilatans,

cada insult, cada mentida,
cada assassinat oral,
al voltant del que li penja
ortigues li naixeran.

Potser així molts altres monstres,
que d’haver-ne encara n’hi ha,
abans de dir més mentides
quatre cops s’ho pensaran.