Cor i arbre

El meu cor, també, viu enamorat, sí,
d'un arbre molt més fort que el roure,
més verd que l'alzina, més alt que el faig,
més valent que cap més arbre nostre.
No hi ha vent que el vincli, ni llamp ni foc
que li facin mal, mai, a cap branca;
que s'aixeca esquerp contra tots els grops,
poderós i bell més que cap altre…

Arbre generós, arbre del meu cor,
tot el dia el rossinyol li canta,
fins la nit, i al alba neix la cançó
que enamora tots els qui la saben.

Cançó de la merla que crida al sol,
perquè s'alci i escalfi les hores
dels matins de fred, i acompanyi el vol
dels ocells que com ella s'hi ajoquen,
cançó del capvespre blavós i roig,
que la soca canta a qui l'abraça:
el darrer pagès, el darrer pastor
dels darrers camps verds del meu paisatge…

Cançó de tothom que li du saó,
perquè arreli més i més encara,
ben endins de l'ànima d'aquest bosc,
on tu i jo li portem esperança
com ho fa el llevant, que du salabror
a la seva saba, i el reforça
contra el furiós embat d'altres grops
que podrien matar-lo a les fosques.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer. (*)


(*) Fragment del poema El pi de Formentor