Els teus ocells
per reflectir l'encís
sobre la teva tela.
L'aigua que es vol barrejar
amb el color adequat
t'espera amb impaciència.
La terra que has estimat
i que amb dolor has deixat
plora per enyorança.
I el foc, el foc el portes dins,
arrossegant instints,
flama que no descansa.
Em pregunten per tu l'olor de la rosada
i el dibuix de les llums suaus d'aquesta albada.
He caminat molt lluny, per poder retrobar-te,
per camins plens de pols, per valls i per muntanyes.
Mai amiga has tu set, de gaires realitats,
reflectint altres vides al teu curiós mirall.
Abric que et protegeix, del fred exagerat,
porta d'una vitrina, que oberta t'has deixat.
I em sembla, a mi,
que escolto el teu respir
en melodies i cançons,
que els teus ocells m'han envoltat
quan tu ho has demanat,
obrint-me els horitzons.
M'ensopego en l'amor, arronso la mirada,
no havies pas pintat, foscor en aquest paisatge.
Tenim amic comú, la set de l'enyorança,
per vides que no han set, per somnis d'esperança.
Tu, per la corda fluixa d'un món imaginat.
Jo, tot buscant la clau dels cors que ens has robat
per adonar-me aquí, pel vent despentinat,
traçant el teu retrat, del molt que t'he estimat.
Autor(es): Xavi Canelles