Flama equivocada
espurnes d'un déu menor,
són ametlles que amargues,
deixen un mal sabor.
Va podrir-me les arrels,
la teva aigua contaminada,
impregna encara el meu alè,
un gust de ràbia acumulada.
No vaig imaginar-me el cop,
tampoc les llàgrimes que em cauen,
d'uns ulls que alegres van brillar,
un dia que ara ja és llunyà.
I mentre marxo,
de l'infern que has deixat,
m'allunyo tot buscant les claus,
de portes que has tancat.
No m'allibero,
del bosc que em té atrapat,
buscant les cendres,
d'espines que han cremat.
I preocupat per oblidar,
tot implorant nous horitzons,
obrint l'escletxa del demà,
des d'on t'intento imaginar.
I on l'abandó escriu els seu vers,
t'he vist plorant al seu racó,
alliberant-me de tortures,
demanant el meu perdó.
No ho trobes, tot plegat, absurd?
No creus que hauria d'afluixar?
No trobes que la indiferència
et dona el mateix resultat?
Autor(es): Xavi Canelles