Espurnes
il·luminen la ciutat quan es fa fosc,
miro al cel, i veig com tot, esclata.
Espurna i lluna es fan cançó,
la melodia que em fa oblidar l’horror,
quan caigui la nit, li cantaré, a l’enyorança.
Enyoro aquell temps,
que fugíem junts,
per sentir el vent,
que ens fa perdre el rumb.
Enyoro aquell temps,
que alçàvem els punys,
cantant cançons rebels,
cridant al futur.
Curo la ferida i la por,
canvio violència per amor,
miro el cel, hi veig un lloc, per l’esperança.
Sento l’alegria i la calor,
de la gent que clama un món millor,
quan caigui la nit, li cantaré, a l’enyorança.
Autor(es): Menut (Carles Blanch Guzmán)