Infinit

Edgar Riu


Aquesta olor d’estiu que fan els teus pecats
fermenta lentament a dins del cap.
I caic a l’infinit, i és dolç, i és clar.
M'adormo en els teus ulls i torno a començar.

A voltes perdo el fil i trobo el meu punyal
brillant sota la llum d’un Déu malalt.
I caic a l’infinit, i és pols, i és blanc.
M'eixugo aquest lament i torno començar.

Per cada cicatriu m'invento un nou record
que em clavi les arrels a poc a poc.
I caic a l’infinit, i és llum, i és mar.
Recito un altre vers i torno a començar.


Autor(es): Edgar Riu