La nostra ferida
Fora plouen martells, les misèries de sempre.
Provarem de dormir fins que passi la febre.
Carreteres i pols a les nostres sabates.
Qui pogués encallar en aquest alzinar
i cremar tots els mapes.
I clavar peus i mans a la terra calenta.
I esperar al teu costat si l'espera es fa lenta.
Se'ns arruga la pell dins d’aquesta peixera,
i escapem cada nit amb alforges i abric
per creuar la frontera.
Però a l'il·lustre museu de les nostres promeses
s'acumula la pols sobre estàtues enceses.
Passo llista als avions des de dalt la teulada,
que a meitat del camí entre seure i fugir
tinc la taula parada.
S'han encès els fanals de la casa petita,
una treva ideal per canviar de verals i venir de visita.
Hem passat tant de temps rebolcant-nos per terra.
Què en farem del dolor quan s'acabi la guerra?
I l'orquestra tocant la mateixa cadència,
desafinen les veus que ara posen un preu a la nostra inconsciència.
I que duri aquest ball el què dura una vida,
no hi ha pedra ni clau que suporti l'allau de la nostra ferida.
Autor(es): Edgar Riu