La noia vestida de blanc
Vaig trobar-me anit a la platja
una noia que duia un vestit blanc,
vaporós com l’esclat d’una onada
que ha portat fins la roca el Llevant.
Va somriure’m i em va dir “Hola Carles,
fa molt temps que t’estic esperant.
Vull mostrar-te com son les galàxies
i endinsar-nos en el mon sideral”.
Tot d’una s’acosta i es despulla
poc a poc
m’enlluerna el bronze del seu cos.
Sento dintre meu la sensació d’un foc estrany
i la força més antiga
ens va dur a nova vida
entre cels de flors i espigues i rius d’or.
A l’arena queden les empremtes
testimonis de tot el que em passà
i un camí de petxines vermelles
que engalanen l’entrada del mar.
Des d’ahir crec que soc un altre home
amb l’esperit més planer i molt més sa
i un frisar que em recorda les formes
d’una noia vestida de blanc.
No sé si demà la trobaré al mateix lloc
no sé si demà la trobaré,
no sé si demà....
no sé, no sé....