La rumba
A mi m’agrada la rumba
des que el rascar vaig sentir
d’una guitarra gitana
sonant en un racó del jardí.
A mi m’agrada la rumba,
no recordo des de quan,
potser des que vaig néixer
o potser una miqueta abans.
—Qui té mon cor?
—La rumba!
—Qui juga al foc?
—La rumba!
—Qui mai tindré?
—La rumba!
Que ella és una ànima lliure,
bonvení i pel món tumba.
Que ella és una ànima lliure,
bonvení i pel món tumba.
I és que jo ballo la rumba
des que vaig sentir escalfor,
una petita foguera,
un pessic plorant dolor.
Ella deixa que la toqui
qualsevol nit de claror,
però em fa saber amb veu baixeta
que el seu cor és per a un caló.
—Qui té mon cor?
—La rumba!
—Qui juga al foc?
—La rumba!
—Qui mai tindré?
—La rumba!
Que ella és una ànima lliure,
bonvení i pel món tumba.
Que ella és una ànima lliure,
bonvení i pel món tumba.
La nineta dels meus ulls,
li diuen rumba.
Ella té l’ànima lliure,
bonvení i pel món tumba.
Autor(es): Joan Garriga