Potser dissabte
Estic a punt de ser una paraula brusca
intentant sorprendre la gent.
Buscant encaixar dins d’una gran frase
i de cop fer callar els que parlen massa.
I els nois i les noies, i aquell vell que passa,
els cotxes que vénen, les fulles que marxen,
tu sures en l’aire, és fàcil mirar-te,
et vull agafar però sempre t’escapes.
I què, si sé què m’agrades
I què, si no em fa por caure
I què, si el riu es fa gran!
I què, si s’endú tots els arbres.
Tot va cap al mar i no saps on acaba...
però algun dia t’atrapa.
(Dilluns, dimarts, divendres o potser dissabte)
(Dilluns, dimarts, divendres o potser dissabte)
Estem a punt de ser un artefacte
fàcil d’entendre però no d’explicar:
la moda que espera, l’esfera que quadra,
el rombe és un cercle, el cercle un triangle.
I al cel hi ha una estrella, i menges coriandre,
que va bé pels ossos i et fa ser més guapa.
La felicitat mai veig com trobar-la,
Potser la tens tu, i no me'n regales.
I què, si sé què m’agrades
I què si no em fa por caure
I què, si el riu es fa gran!
I què, si s’endú tots els arbres.
(Dilluns, dimarts, divendres o potser dissabte)
(Dilluns, dimarts, divendres o potser dissabte)
I què, si sé què m’agrades
I què si no em fa por caure
I què, si el riu es fa gran!
I què, si s’endú tots els arbres.
Autor(es): Marc Amat