Ràbia i raó
Ets la ràbia i la raó,
una constel·lació que sempre brilla,
rius i mars d’adrenalina i un petó.
Et dic que no em fa por,
fer que la gravetat sigui lleugera,
no mirem mai més enrera i de cop
Siguem ocells a dalt del cel,
volem amunt dient adéu,
projectem les nostres ombres a les cares de la gent.
No direm res i no ens veuran,
serem més ràpids que un instant,
núvols que venen i se’n van,
però és tan volàtil que em fa mal.
La vida passa i no hi ets mai
no saber dir-t'ho és massa estrany.
Ets la calma i la passió,
una respiració que s’accelera
aquell batec que no s’espera ni un segon.
Parlem del que no som,
anem fins la frontera,
no seguim cap compte enrere
intentant nar a un altre lloc.
Serem el que voldrem, farem el que direm,
anirem pel món com fulles que s’enlairen amb el vent,
Que no perdrem el temps, ni escaparem mai d’ell
que ets tu qui amb la mirada fa aturar tots els estels.
I de cop, serem ocells a dalt del cel,
volant amunt dient adéu,
projectant les nostres ombres a les cares de la gent.
No direm res i no ens veuran,
serem més ràpids que un instant,
núvols que venen i se’n van,
però és tan volàtil que em fa mal.
La vida passa i no hi ets mai
no saber dir’t-ho és massa estrany.
Autor(es): Marc Amat