Quan una cançó acaba...
No vaig trigar en adonar-me
que havies estat a casa en veure encesos els llums.
M’obsessiona el meu ordre;
no puc entendre el que tu duus.
Però si els números no s’arrengleren,
com pretendre que les sumes donin el que dius tu?.
Posats a pensar el pitjor càstig,
en quina seria la venjança més cruel,
potser endur-te’n els discos que sentíem junts,
amb les cançons que ara em trenquen el cor.
I sospito que és la manera
de sortir-te’n...
Potser no calia haver arribat tan lluny...
Podries tornar-me’ls, què en faràs tu?,
ferir-me més en l’orgull?.
Dir-te que és tant cert que et necessito
com trist és reconèixer que a ells molt més que a tu.
Vindré a buscar-los quan no hi siguis tu,
no em donaré per vençut.
I tot i que potser no els necessiti,
fer-t’ho creure em fa sentir molt més segur.
Perquè no els llibres que omplen els estants?,
o les mil fotos del disc dur?.
Perquè triem el que fa mal?
Per fer-nos bé i evitar danys
obviant la culpa?.
Podries tornar-me’ls, què en faràs tu?,
ferir-me més en l’orgull?.
Dir-te que és tant cert que et necessito
com trist és reconèixer que a ells molt més que a tu.
Vindré a buscar-los quan no hi siguis tu,
no em donaré per vençut.
I tot i que potser no els necessiti,
fer-t’ho creure em fa sentir molt més segur.
Potser te’ls quedis, són el record
d’un temps que vam estar junts.
I en vindran d’altres i amb qui escoltar-los
tot i que costa imaginar-ho...
Quan una cançó acaba, més tard o més d’hora comença una altra...