Cau sol, sol mor
Cau sol, sol mor
Cau tot sol l´equilibrista i no hi ha estenedors plens de roba interior femenina que el frenin i facin més dolça la seva caiguda.
Tot sol mor el somiatruites.
I si tot fos un somni,
un núvol de petits ocells el desaria amb exquisida delicadesa al terra i la noia de cabells d´or l´envestiria en un dels seus abraços salvatges on cadascun es convertiria per uns instants en l´altre i es comprendrien i s´estimarien com mai ho havien fet abans,
si tot fos un somni…
Ell jauria tot estès a terra envoltat de sostenidors i calcetes encara humides i es despertaria en caure del llit amb només un nyanyo al cap. Massa d´hora encara… cinc minuts més.
Tic-tac-tic.tac-tic-tac-tic-tac…
I s´abraça a un record que encaixa a la perfecció amb el seu cos com si fossin peces d´un trencaclosques, les dues que aquell nen va perdre i no va tornar a trobar mai:
Una porció de cel i mar on un home fa equilibris amb els ulls embenats.
Cau tot sol l´equilibrista, els cabells tapant-li la cara, un somriure als llavis, cinc minuts més…
tot sol mor el somiatruites