El darrer cel
Mil corbs s'enlairen cap al cel
que m'anuncien els designis del destí;
el so i la llum trenquen l'espai com si fos gel
i els ulls plorosos veuen allò que ha de venir.
Un llampec m'ha il·luminat el pensament,
imatges fosques de tristesa i soledat.
El món que veig no m'ofereix cap sentiment,
tan sols un fort anhel de llibertat.
Se'ns ha desfet a les mans allò mortal
i els ulls de déu són alegria irracional;
monstres de la nit colpejant-nos el cervell,
no ens queda una altra opció: fer volar ocells.
Han volgut tancar les portes
que em portaven més enllà de la tempesta,
on habiten tots ells, ànimes mortes,
però jo no vull una vida aquesta.
Marxaré d'aquest món,
sortiré per la darrera porta oberta,
deixaré enrera molts records;
la mort serà a la fi l'única cosa certa.
Se'ns ha desfet a les mans allò mortal
i els ulls de déu són alegria irracional;
monstres de la nit colpejant-nos el cervell,
no ens queda una altra opció: fer volar ocells.
Autor(es): Roger Pérez