La presó de Lleida
hi ha una presó;
de presos mai n'hi manquen,
petita, bonica,
prou n'hi porta el baró,
lireta, liró.
Hi ha trenta-tres presos
que canten una cançó;
l'ha treta i l'ha dictada
el més jove de tots.
La nina se'ls escolta
de dalt del mirador;
a cada posadeta,
en davalla un graó.
Els presos se n'adonen
i paren la cançó.
- Canteu, canteu, bons presos,
que me'n captiva el so.
- Com cantarem, senyora,
si estem en greu presó?
- Que us falta menjar o beure,
o us treuen la ració?
- No ens falta menjar ni beure,
ni ens treuen la ració;
el que ens falta, senyora,
són les claus de la presó.
- Aniré al meu pare, recaptaré el perdó. Quí és que l'ha dictada, tan bonica cançó.
- El del barretet negre,
el més jove de tots.-
Ja se'n va al seu pare
a demanar-li un do.
- Ai, pare, el meu pare,
jo us demano un do.
- Ai, filla, Margarida,
quin do vols que jo et dó?
- Ai, pare, el meu pare,
les claus de la presó.
Digues per què vols, filla,
les claus de la presó?
-Ai, pare, el meu pare,
per treure'n l'amador.
- Ai, filla, Margarida,
això no pot ser, no.
- Dels presos que allà canten,
digueu, què en fareu vós?
- S'acosta el sant Diumenge,
els penjaran a tots.
- Ai, pare, el meu pare,
no pengeu el meu amador.
- Ai, filla, Margarida,
serà el primer de tots.
Ai, pare, el meu pare,
pengeu-m'hi a mi i tot.
Que diguin: "Ai la trista,
que ha mort per l'amador".
Autor(es): Popular