L’aurora final

Clepton


Dels vidres d’aquest tren
un reflex ullerós mira
com es va acostant prest
el destí; el retorn crida

Veig aquests noms vermells
són iguals que al partir eren
Però sé que trobaré
diferents als que allí queden

Són ells que han canviat?
O sóc jo qui ha mudat?
Les bosses sota els ulls
parlen més del què puc dir-te

Penso en l’últim ball

Coix, begut, mirant el comiat
com torna d’elèctric el blau de la nit
La veu cantant als companys
conscients que el matí marcarà aquell final.
La fi sabuda al marxar
quan vaig despullar-me del roig i el setí
i ara nu em fa avergonyir
pensar que l’aurora m’empeny a tornar
i posar-me els vestits

Sentint com frena el tren,
de reüll, l’estació miro.
Aquell origen no és
ja mai més on puc fer vida

Què és el que he trobat?
Què m’ha fet canviar?
Les bosses sota els ulls
són de nits perseguint viure

sempre al propi pas,
fugint de l’últim ball


Autor(es): Clepton