Que no fóra diferent
un estiu que es va fer quasi etern.
Vaig pensar que el cel groc de cada vespre,
enrajolava els sentiments, cadascun dins del seu lloc.
I la mar engabiada, esculleres no la deixen créixer més enllà d'on segurament ella voldria.
Retrocedir potser trenta anys, quedar-me qui sap a viure allà.
No conec ni el meu poble, tot són cases, nous carrers.
Jo no sé quin mal dia ens vam vendre al pitjor preu.
I la pluja ja no és pluja, tan sols és aigua que cau.
Cauen gotes barrejades amb el més fosc dels boirums.
Autor(es): Sergi Contrí