Camí del garrofer
Avui he somiat que tornava a ser un nen,
i recordo aquells carrerons,
Jugàvem a fet i amagar, fins que arribava la foscor,
En aquell poble tan petit,
Jo vaig forjar la meva sort,
Va marcar la meva infància,
i vaig aprendre el que ara sóc,
Un dia caminant pel bosc,
em vaig creuar amb un caçador,
I aquell burgès tan malparit,
Em va apuntar per fer-me por,
“escolta, noi! És que no ho saps?
No pots voltar per aquests camins,
Són de la meva propietat, així que marxa lluny d’aquí!!”
I vaig sentir la ràbia ¡ay! Com aigua bullint!!
I em va cremar la sang ¡ay!
com aigua bullint!! Com aigua bullint!!
Després dels fets van posar una cadena
Acompanyada d’un cartell,
Prohibint el pas a tota la vila, més enllà del garrofer,
El meu avi sempre em deia: “no et refiïs del patró,
Aquesta gent només s’omple la panxa
I són tots uns lladregots"
La meva àvia no entrava a l’església i li deia al capellà:
“deixa’t d’hòsties i romanços i posa’t a treballar”
Sempre hem anat per aquests camins
Tot i que ara estiguin prohibits,
I vam anar a trencar les cadenes enmig de la negra nit!!
I vam sentir la vida ¡ay! Com aigua bullint!!
Sentir córrer la sang ¡ay! Com aigua bullint!!
No oblidaré a la meva família
I tot el que em va ensenyar,
Em deien: “estima la terra però també l’has d’escoltar,
No pots posar fronteres al bosc,
Has de deixar-lo en llibertat,
La naturalesa és sàbia, i no es pot empresonar”
…i no es pot empresonar… com aigua bullint!!