El saltiró de la cardina
Pageseta moreneta,
vull cantar-te una cançó;
vull dir-te d’una vegada
que també testimo jo.
Com es mimen i s’estimen
per les branques els ocells,
per què no hem d’amanyagar-nos
tu i jo com fan ells ?
Ah ! No sents com refila la cardina
que en el niu s’enyora tota sola ?
El company volgut de ploma fina
ha alçat el vol, de cara el sol,
i no ha tornat
i acercar-lo ella ha volat
Ja de retorn el gai ocell
refila entre les fulles,
fent saltirons va la femella
anell l’ocell: la-la-la.
Per què has trigat així ?
Què hi manca al niu,
de nostre amor l’encís ?
I ell li respon:
-Ocella, petita i bella
seguint a saltirons
de nostres il·lusions, l’estrella.
I tot saltironant per la verdor,
canta l’amor, la, la, la, la.
Veig, pageseta, que et tornes roja;
tos ulls em diuen ben clar que sí,
com l’ocella a son ocell,
tu m’estimaràs a mi.
Dels teus llavis un petó voldria jo,
tu m’has pres amb tos ulls negres el meu cor.
Ets ma vida, ets ma joia i mon tresor,
com el cant de la cardina, nostre cant,
serà dolç, serà amorós i triomfant.
Writer/s: Josep Maria Francès, Vicenç Bou