La gran realitat
T’acumules com la pols i et desfàs quan vols
volar lluny o caure a prop: “ara em veus; ara no hi sóc”.
Dius que els núvols es fan grans, no saps com ni saps quan,
però la pluja va regant i les plantes creixen ràpid.
I tot va perfectament i és tot tan màgic...
Però quan menys t‘ho esperes, el sol les recrema
i les deixa ben seques i aviam qui ho arregla!
Per fi ja ha arribat la gran realitat, la vèiem venir i ja ens ha atrapat.
I l’hem vist florir, i l’hem vist brotar, l’hem tingut als dits, ens ha entrat al cap.
Sents que el món gira al revés, que el que ara veus potser no hi és.
I aquí ja no hi creix mai res. Semblava fals i ara és tot cert.
Que tot anava força bé i era tot fàcil...
Però quan menys t’ho esperes, el sol et recrema
arbres flors i plantes i aviam qui ho arregla!
Per fi ja ha arribat la gran realitat, la vèiem venir i ja ens ha atrapat.
I l’hem vist florir, i l’hem vist brotar. L’hem tingut als dits, ens ha entrat al cap.
Per fi ja ha arribat la gran realitat, les fulles s’enlairen, què coi ha passat.
Si crec que era ahir, al nostre jardí, les abelles brunzien i ara marxen d’aquí.
i ara marxen d’aquí...
i ara marxen d’aquí...
i ara marxen d’aquí...
i ara marxen d’aquí...
Writer/s: Marc Amat