Així em parla el vent
Quan florida de llum es desperta l'aurora;
quan bressola l'estany la tendresa de l'hora
i el temps sembla suspès en l'encís del moment,
al peu de la Corbera escolto parlar el vent.
Ell em diu el passat d'aquestes nostres terres,
el record dels caiguts en despietades guerres,
les veus que es van callar, les torturades carns,
i al fons del Castellet els crits dels meus germans.
Em diu el pas dels anys esborrant sa memòria,
en la fosca i l'oblit enfonsada, la història
sota capes de pols, de silenci, de fang,
mentre sento més fort el batec de ma sang.
Em recorda que avui, en l'alba ensetinada,
s'ha d'aixecar ben alt la nostra portalada,
no pas com un símbol d'isolament altiu,
sinó per afirmar que el nostre poble viu;
Que no vol més menyspreu i que vol més paraula,
disposar del seu sol tot rebutjant la faula,
i cada dematí al fons de l'horitzó
vol. veure resplendir les neus del Canigó!
Tot això diu el vent amb sa veu catalana
que m'estremeix el cor com un cant de sardana;
Llavors, si clavo els ulls al cap del meu camí,
veig una porta clara oberta en l'avenir!
Writer/s: Joan Tocabens,Jordi Barre