Els dies que plou
Els dies que plou,
no em resulten mai prou,
per a poder oblidar,
que sola està la nit
hauria d'inventar
una manera més moderna…
d'estimar!
Si el camp s'ompli de verd
i les sargantanes
miren al cel,
no estaria de més
que tancara els ulls
i no vegera res.
Res, tan trist,
com veig cada matí,
quan ja no et veig.
La Lluna se'n va anar,
ni del Sol s'acomiadà.
La cuina està deserta,
sense foc, ni berenar.
Quan veig els ocells passar,
voldria imaginar
que tu, tu també,
tornaràs!
Els dies que plou
com en un cinema ho veig tot.
I entre flors de tarongers,
o a casa per les parets,
les fotos no m'expliquen, no,
l'estranya sensació
que tu estàs present.
Writer/s: Rafel Carril